Quan pensàvem que el feminisme ja era a l’agenda de tothom, que almenys en un pla formal estàvem d’acord en la idea que la igualtat era prioritària i que no podíem permetre’ns el luxe de tornar-la a deixar en segon terme, arriba un 2023 farcit de males notícies.
Primer va ser la covid-19; després, quan ja començàvem a recuperar-nos, la guerra d’Ucraïna, amb la consegüent inflació, encariment de les matèries primeres, precarietat laboral i deteriorament dels serveis públics i l’atenció sanitària, entre d’altres. Aquest reguitzell d’esdeveniments afecten especialment les dones. D’alguna manera, aquests episodis dramàtics limiten i han limitat històricament l’avenç cap a una igualtat formal i efectiva. Analitzem-ne el perquè.
Les economistes feministes assenyalen que les crisis econòmiques sempre provoquen un empitjorament de les condicions de treball de les dones: solen implicar pitjors salaris, la precarització de les feines i la seva transformació en activitats de l’economia no formal. La bretxa de gènere afecta tant les dones grans, amb les pensions, com les més joves, amb els salaris. La violència sexual, una de les més invisibilitzades i naturalitzades, pren noves formes d’expressió en els diferents àmbits.
L’ONU reconeix que el nombre de feminicidis per any s’ha mantingut pràcticament inalterat durant l’última dècada. Les xifres són esgarrifoses: el 2021, 81.000 dones van ser assassinades a tot el món; a Espanya, 1.117 des que en tenim registre.
I Ara què?
Ens trobem en un moment històric en què dones d’arreu del món estan alçant la veu i reivindicant els seus drets malgrat els perills i la repressió a què s’han d’enfrontar. Ho hem vist a l’Iran i a l’Afganistan; també a Llatinoamèrica. A Espanya, un país suposadament avançat en matèria d’igualtat, continuem presenciant feminicidis, violència sexual i desigualtat. Tot i el conjunt de mesures, lleis, accions i projectes engegats, l’incompliment sistemàtic de la Llei d’igualtat del 2007 és constant. Les especialistes destaquen que aquest fenomen té lloc per una acceptació social de la desigualtat; hem interioritzat i normalitzat que les dones siguin ciutadanes de segona.
En el sector empresarial, la majoria d’organitzacions no disposen d’un protocol d’assetjament sexual, i, si en tenen, no l’activen com caldria. Amb els plans d’igualtat passa el mateix: sempre queda en segon pla com una qüestió secundària, sense importància, que sempre pot esperar o ajornar-se.
Nosaltres, les qui formem la Fundació SORLI, que treballa per la inclusió de la igualtat de manera transversal en el teixit empresarial, ho veiem diàriament. En les formacions, en les publicacions a les xarxes socials, en les plantilles i fins i tot en les mateixes comissions d’igualtat, el missatge de “Ja ho hem aconseguit tot”, de “Què més voleu?”, continua present.
La igualtat a les empreses continua sense ser una prioritat a pesar de les estadístiques, els casos d’assetjament, la desigualtat, la violència de gènere, la comunicació sexista i la falta de conciliació. No podem esperar més: cal que la igualtat sigui una prioritat en les polítiques empresarials. Prou d’esperar i ajornar. Si les empreses no volen fer aquest pas per convicció, que ho facin per la rendibilitat que suposa la igualtat. Igualtat és igual a rendibilitat!
