Aquest cap de setmana s’ha celebrat el Festival televisiu de la Cançó més important del món, el festival on les televisions públiques nacionals dels països participants hi porten una cançó en la seva representació. Parlem d’Eurovisió.
En els darrers anys hem vist com les cançons de Eurovisión que acaben tenint més impacte són les que evolucionen al mateix ritme que ho fa la societat, aquelles que van més enllà d’una melodia bonica i una posada en escena treballada, aquelles que aprofiten l’ocasió per enviar un missatge al món.
En aquest espai no volem entrar a analitzar la cançó seleccionada per representar a Espanya (portem mesos immersos en aquest debat), i menys encara qüestionar l’impecable treball dut a terme per la cantant i ballarina Chanel Terrero i tot el seu cos de ball. El que volem és centrar-nos en un detall que potser ha passat desapercebut i en el que hi volem posar llum: els guions dels comentaristes que presentaven cadascuna de les artistes i cançons a la final del concurs de Eurovisión.
En gairebé tots els comentaris explicaven alguna cosa sobre l’artista i el país, i sobre el contingut de la cançó, algunes sobre un fet de la història del seu país, la diversitat, la cultura perduda, l’amor en les seves vessants, el poder de les dones i les mares, la salut mental, la mísica com a bàlsam de l’ànima…
Aleshores arribem a Espanya.
Els comentaristes han de llegir el què tenen sobre la cançó, l’artista i el país i escoltem atentes i atents. Però llegeixen de tot plegat, menys del contingut de la cançó. Zero paraules sobre el seu contingut, sobre el seu missatge. I és què, què altra cosa podien fer? No podien dir res del contingut que fos adequat per l’audiència.
Si parem una mica més d’atenció, hi ha quelcom que no quadra. En els darrers anys hem viscut un viratge de la corporació de radiotelevisió cap a un model que interpel·la a tota la ciutadania, transmetent-li el valor d’igualtat. I malgrat aquesta voluntat (que ens consta), aquest any s’ha apostat per una cançó que representa una societat que des de la Fundació Sorli treballem perquè no hi tingui cabuda.
Quin és el missatge que es pretenia enviar al món amb aquesta proposta artística?
És per això que, des de la Fundació, ens va sorprendre la cançó seleccionada. De fet, la polèmica del Benidorm Fest parteix d’aquest mateix punt. Les altres dues cançons del top 3 de la final tenien un missatge clar a transmetre: la que va quedar segona (Ay Mamá de Rigoberta Bandini) és un al·legat d’empoderament feminista i de realçament a la figura de la mare, mentre que la tercera (Terra de Tanxugueiras) és una oda a la llengua i cultura gallega i a la unitat del país.
Espanya ha perdut l’oportunitat d’enviar al certamen una cançó que mostrés un missatge més enllà de la festa que suposa ballar a càmera lenta (SloMo, acrònim de Slow-Motion) i en paraules de la mateixa Chanel “La cançó no l’he escrit, però la interpreto. La sento com una festa, no importa com siguem, no importa si estàs en xandall o divina de la mort pujada sobre uns talons: quan surts a ballar et sents empoderada o empoderat”. Espanya és un dels països capdavanters en legislar a favor de l’igualat d’oportunitats de la seva ciutadania, però a l’hora d’enviar una cançó a un festival no és capaç de transmetre un missatge clar que projecti al món quin país és. Com és això possible?
Ens vols conèixer? www.fundaciosorli.org
És per tot això que, per a les properes edicions, des de la Fundació demanem als responsables de la selecció de la candidatura que representarà a RTVE al festival d’Eurovisió que, a banda de valorar una espectacular posada en escena, tinguin en compte que el missatge que es vulgui transmetre vagi en consonància amb el model de país pel qual s’està desenvolupant i que aquest sigui clar, ja que creiem que no tot val per guanyar.
Des d’aquí aprofitem per felicitar a la candidatura d’Espanya pels resultats obtinguts i, en especial, pel treball i esforç per executar una posada en escena magnètica i d’alta complexitat.
