Tots sabem que l’educació és un pilar fonamental de la nostra societat. En el pas per l’escola i l’institut, aprenem molt més que les taules de multiplicar i la llista dels països de l’Àsia: a l’aula se’ns ofereix una manera d’interpretar el món que ens envolta, un model de coneixement ètic i moral amb què creixem i que apliquem, conscientment o no, quan arribem a l’edat adulta. En aquest procés hi tenen un paper preponderant els llibres de text, que se’ns presenten com una font d’autoritat plena de veritats objectives i inqüestionables, un mirall exacte de la realitat.
La gran pregunta és: ho són, realment? Si fullegem el llibre de qualsevol assignatura, només donant un cop d’ull a les imatges ens adonarem que hi falta alguna cosa: dones.
Com hem arribat fins aquí?
Amb un recorregut cronològic per les aules del nostre país, es pot constatar que, al llarg del temps, els plans d’estudis s’han dissenyat a partir de silencis: el silenci de les dones, el silenci de les minories, el silenci de les classes més desafavorides. L’educació que van rebre (quan es podia) els nostres besavis i besàvies, avis i àvies, pares i mares, es basava en una mirada eurocentrista i exclusivament masculina, que presentava l’home europeu de classe mitjana i alta com el motor de l’avenç tecnològic i cultural del món sencer. Partint d’aquesta perspectiva, s’ignoraven sistemàticament les aportacions que les dones han fet en diferents camps del coneixement, tant humanístics com científics, i se’n projectava una imatge de mare i cuidadora de la llar.
La Transició va suposar un replantejament en termes legals del paper que havien de tenir tots dos sexes dins la societat i, per tant, també de la manera d’educar els ciutadans del futur. Des de l’arribada de la democràcia, s’ha intentat redirigir el contingut dels llibres de text per oferir una visió més plural de la realitat. Malgrat que s’ha avançat en aquest sentit, encara queda molta feina per fer per arribar a una representació equilibrada de tots dos sexes.
Què ha de canviar?
Per millorar els nostres llibres de text, hem de saber de quin mal pateixen en concret. Anem a pams i comencem amb la xifra més destacable (perquè, tot sovint, un número val més que mil paraules): de mitjana, l’aparició de les dones en totes les assignatures de l’ESO és molt baixa, de només el 12,8 %. És un percentatge molt baix que s’empetitiria encara més si ens centréssim només en el segon cicle de l’ESO, en què la seva presència és menor (10 %). Així doncs, les dones van desapareixent dels llibres de text a mesura que augmenta el nivell dels cursos. Si desgranem aquestes dades segons el tipus d’assignatura, ens trobem que tant en les científiques com les humanístiques els percentatges de representativitat estan per sota de la mitjana, i que en l’àmbit de la tecnologia, amb un 1 %, les dones són gairebé inexistents.
Totes aquestes xifres són indicadores del discurs que es projecta des dels nostres instituts, en què indirectament es menystenen les aportacions de les dones i el seu valor com a figures rellevants en tots els camps. En aquest sentit, no es pot al·ludir a la discriminació històrica a què han estat sotmeses per justificar aquesta invisibilització, perquè en els temes que tracten la contemporaneïtat, en què les dones han tingut més oportunitats en les esferes públiques, la seva representació és igual de baixa.
D’altra banda, en el contingut dels llibres també s’han detectat biaixos sexistes, en què es presenten certs patrons de comportament associats exclusivament a les dones, com, per exemple, en l’ús de les noves tecnologies o els mòbils.
Com ho podem canviar?
En darrer terme, la responsabilitat del model educatiu que es transmet a les aules no és dels professors ni de les editorials, sinó del Govern i l’Administració. Per això, cal que les institucions públiques marquin unes pautes concretes a les editorials a l’hora d’elaborar els llibres de text. El contingut, a més, hauria de ser avaluat en funció d’uns estàndards basats en la perspectiva de gènere.
En aquest procés ens hi juguem molt. Les escoles i els instituts són una porta d’entrada a la realitat, i tant les nenes com els nens, tant les noies com els nois, es mereixen rebre una visió justa i igualitària del món, amb referents de tot tipus amb què tothom es pugui sentir identificat i valorat.
“De gran m’agradaria ser com la mama, cirurgiana cardiovascular”
“De gran m’agradaria ser com la tieta, operar cervells, i fer que la gent aprengui a caminar de nou”
“De gran m’agradaria ser com aquella dona del llibre de ciències, investigadora de laboratori i buscar solucions per les malalties del cap”
